Per què ens produeix rebuig quan algú afirma tenir la veritat? Històricament, tota pretensió de posseir una veritat absoluta ha acabat convertint en opressor tothom qui afirma ser-ne el posseïdor. Aquest ha estat el cas del marxisme, el capitalisme, el feixisme i el fonamentalisme religiós. Avui dia hem arribat a desconfiar de qualsevol pretensió de veritat absoluta, ja que tota veritat absoluta sembla ser opressiva.
L’única afirmació que hem arribat a acceptar com a veritat és que no existeix tal cosa com una veritat absoluta. A aquesta idea l’anomenem «relativisme». La raó per la qual hem arribat a acceptar el relativisme és que hem arribat a la conclusió que, si no existeix una veritat absoluta, aleshores no hi ha la possibilitat que hi hagi opressors. “Tu tens la teva veritat i jo tinc la meva”.
El relativisme sembla oferir-nos llibertat i tolerància, però té un problema molt seriós: si no existeix cap veritat objectiva, tampoc podem afirmar objectivament que una acció és realment injusta ni tampoc podem afirmar que qualsevol persona té dignitat sense importar les seves circumstàncies. A més a més, el relativisme cau en una contradicció tràgica: afirmar “no existeix cap veritat absoluta” és presentar aquesta mateixa afirmació com una veritat absoluta.
Necessitem una veritat que sigui absoluta i universalment acceptada; una veritat que permeti denunciar les injustícies i que, al mateix temps, no converteixi en opressor tothom qui la posseeixi. Necessitem un absolut que no sigui opressiu. Necessitem poder creure en la veritat. Aleshores, quina veritat podria ser aquesta?
A la Bíblia llegim el següent sobre Jesús:
6 Ell, que era de condició divina,
Filipencs 2:6-7
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
7 sinó que es va fer no res:
prengué la condició de servent
i es feu semblant als homes.
Jesús sent Déu per naturalesa, no es va aferrar a la seva condició divina, sinó que es va desposseir de la seva glòria, va baixar a la terra i va morir a la creu per nosaltres. Saps que vol dir aixó? Això vol dir que la naturalesa divina de Déu no consisteix a aferrar-se, sinó a desprendre’s. La naturalesa de Déu és renunciar als seus drets; la naturalesa de Déu és lliurar-se a si mateix per nosaltres. Jesucrist no ens va salvar acumulant més poder sinó renunciant al seu poder. Paradoxalment, això va fer que a Jesús li fos atorgat el nom que està per damunt de tot altre nom (Filipencs 2:9).
Si aquest és el teu absolut moral, si aquesta és la veritat absoluta, en la mesura que visquis a la llum d’aquesta veritat, no pots convertir-te en un opressor. Lluitaràs per la justícia sense arribar mai a convertir-te en opressor. I si hi ha cristians que actuen com a opressors (i n’hi ha), és perquè realment no estan vivint d’acord amb l’essència d’aquesta veritat.
L’evangeli de Jesucrist ofereix una veritat absoluta que no oprimeix; una veritat que ens proporciona una norma externa —permetent-nos així escapar de la ineficàcia del relativisme i de l’individualisme egoista—, però que, al mateix temps, no pot fer-se servir legítimament per oprimir els altres.